Influència de les cèl·lules endotelials progenitores sobre la modulació espaial i temporal de l’angiogènesi i la vasculogènesi després de l’ictus isquèmic humà

Resumen

L'ictus o infart cerebral es produeix com a resultat d'una alteració del flux sanguini cerebral que pot ser transitori, si es restableix espontàniament o mitjançant accions terapèutiques, o permanent. Aquesta malaltia suposa una de les primeres causes de mortalitat, juntament amb les malalties cardíaques i el càncer, en el món occidental. Actualment l'únic tractament disponible per a l'ictus isquèmic és l'administració de l'activador recombinant del plasminogen tissular (rt-PA) dintre de les 4,5h primeres hores des de l'inici dels símptomes. Tot i la seva eficàcia, evitant una mort/dependència de cada set pacients tractats menys del 5% del pacients amb ictus isquèmic es poden beneficiar d'aquesta teràpia. Per tant, són importants nous estudis dirigits a identificar noves dianes terapèutiques que ens permetin aplicar nous tractaments més efectius i segurs. La neuroreparació, és una estratègia terapèutica que permet recuperar tant la zona de penombra com formar nous circuits neuronals per restablir les funcions sensorials i motores perdudes. Processos com l'angiogènesi i la vasculogènesi tenen un paper clau en aquesta recuperació. És per aquest motiu, que l'objectiu d'aquesta tesi és estudiar el paper que juguen les cèl·lules endotelials progenitores (EPCs) i els nivells plasmàtics de diferents promotors i inhibidors angiogènics en el pronòstic clínic dels pacients que han patit un ictus isquèmic comparat amb controls sans. Es van fer extraccions sanguinies a pacients que havien patit un ictus isquèmic i havien rebut tractament trombolítico a diferents temps després de l'ictus i es van determinar els nivells en plasma mitjançant ELISA de PDGF-BB, HGF, FGF, VEGF, HB-EFG, PDGF-AA, KGF, TPO , VEGF-R1, VEGF-R2, TSP-1, TSP-2, endostatina, angiostatina, SDF- 1a i GM-CSF. Aquests valors es van correlacionar amb diferents parametres clínics (milloria, risc de TH) i escales neurològiques (NIHSS, rankin). Les EPCs es van aïllar a partir de la fracció mononuclear de pacients (en fase subaguda i fase aguda) i controls i la seva quantificació es va realitzar mitjançant el cultiu cel·lular i la citometria de flux. Es van fenotipar els diferents tipus de EPCs i es va determinar la seva funcionalitat mitjançant assajos de tubulogènesi en Matrigel . També es va analitzar la capacitat de secreció de factors angiogènics d'aquestes cèl·lules, així com la seva expressió gènica. Els resultats d'aquesta tesi mostren els nivells circulants d'EPCs determinats mitjançant citometria de flux es troben elevats en pacients amb ictus isquèmic comparat amb controls. De la mateixa manera, trobem una major capacitat de diferenciació a cèl·lula endotelial en els cultius cel·lulars de pacients amb ictus. Les EPCs obtingudes de pacients en la fase subaguda de l'ictus mostren una major funcionalitat in vitro que les obtingudes durant la fase aguda, i podrien se més eficients en teràpies de neuroreparació. Diferents promotors i inhibidors angiogènics es troben modulats després de l'ictus isquèmic. El nivells en plasma de PDGF-BB, d'endostatina i de TSP-2 i GM-CSF es troben augmentats en la fase hiperaguda de l'ictus comparat amb una població control.Una major angiogènesi endògena determinada pels nivells de VEGF, VEGF/endostatina o PDGF-BB/angiostatina s'associen a un menor dèficit neurològic a curt termini, sense incrementar el risc de TH. En canvi, nivells elevats de l'inhibidor angiogènic endostatina s'associen a un pitjor pronòstic funcional dels pacients al tercer mes.