Població, família i treball a la Lleida del segle XVI

Resumo

Aquesta tesi s'emmarca cronològicament en el moment en què la Corona de Castella està configurant les bases d'un poderós imperi ultramarí i Catalunya, com a part de la Corona d'Aragó, intenta superar lentamente la profunda crisi rural i urbana que va portar a la Guerra Civil del segle XV. L'anàlisi de les implicacions d'aquesta dualitat dóna punt de partida historiogràfic a una investigación que ha utilitzat els llibres sagramentals de baptismes i esponsoris, en absència total dels de defuncions, juntament a documentació censal, fiscal i comprable com a suport heurística troncal. Les principals conclusions es poden establir en tres àmbits fonamentals. En primer lloc, es revisa la trajectòria de l'evolució demogràfica de la ciutat que, en el decurs de la centúria, es pot perioditzar en quatre etapes principals. La primera se situa a l'acabament de l'Edat Mitjana amb un punt de partida baix resultat dels anteriors desgavells. Al 1497, la quantia de la población es pot cifrar en uns 3.000 habitants. La segona arribarà fins als 20 del segle XVI on una inicial recuperació a causa de l'estabilitat econòmica i social deixa el nombre dels lleiditans en uns quatre mil i escaig (taxa de creixement intercensal entre 0,029 i 0,052% anual). Després, fins els anys 50, la población s'estagna, la natalitat es modera i la pesta apareix sovint amb fortes mortandats. A partir de 1550 i fins a l'acabament del segle el canvi de ritmes és notable. La població creix de manera visible a causa dels molts naixements i de l'allau migratori (taxa del 0,6%). A partir dels anys 80, s'inicien algunes inestabilitzacions puntuals que no estroncaran l'auge que pervuirà fins a les dues primeres dècades del XVII. A finals del segle, la població de la ciutat ultrapassa els 6.000 habitants. Des d'aquesta evolucó en la llarga durada hem entrat, en segon lloc, en l'anàlisi dels principals comportaments demogràfics que condicionen les bases de la vida dels individus. Pel que fa a la natalitat i a la nupcialitat, en el seu vessant estrictament quantitatiu, ens trobem que les taxes de la primera es poden cuantificar als voltants d'uns 50 ó 60 per mil, cosa que és la base de l'auge demogràfic, i les de la segona sobre un 16 per mil amb pronunciades variacions annuals i forta estabilitat en la llarga durada secular. Aquestes realitats no són variables autònomes sinò que es troben en estricta dependència d'una sèrie de factors, com puguin ser les oscil.lacions de la cojuntura econòmica, els ritmes de treball al camp i el pes de la moralitat catòlica dominant que no deixa marge a la disidencia i obliga, per exemple, a conversions en massa (l'any 1526) dels pocs moriscos que quedaven a les Terres de Ponent. Aquests elements es posen de manifest de manera clara en les elevades taxes d'il.legitimitat amb un 8,02% i ens els cicles estacionals de la fecunditat i la nupcialitat que depenen del calendario agrari i religiòs, en particular, pel que fa a las "punxes" a la baixa de l'Advent i la Quaresma. Aquests elements ens apropen a la definició de les bases de la vida familiar. Els pares controlen directament les decissions dels fills en el moment de triar parella per tal de controlar els patrimonis, garantir la continuïtat en la filiación i preservar la moralitat catòlica dominant a Trento, feina en què les dones acaben assolint un paper crucial. Els medis que ho faciliten són les amonestacions públiques, la presència de testimonis en més de la meitat de noces i la signatura de capítols matrimonials en més d'un 90% dels casos. La gran majoria de la gent que es casa és soltera (un 96, 83% dels nois i un 78,75% de les noies) i ho fa en edats avançades, en particular respecte al promig d'altres zones del territorio peninsular, ja que els varons canvien d'estat als 27 anys i les dones ho fan entre els 23 i els 24 anys aproximadament. El retard s'explica per les dificultats econòmiques en el moment de fundar una nova família, cosa que a la llarga comportarà unes descendències familiars escasses, al voltant de tres fills de promedi i més d'un 90% de famílies amb menys de quatre criatures. Aquestes realitats vitals sòn regulades per dos agents principals; primer, la mortalitat, i segon, les migracions. Els dos vessants de la mort assotaren Lleida de diversa manera. El vessant catastròfic va fer la seva entrada en escena diverses vegades en el decurs del segle, però no va desestabilitzar la trajectòria de l'auge demogràfic. El vessant ordinari manté el seu protagonisme continuat, fet que es manifesta en què gairabé més de la meitat dels pares són morts quan es casen els fills i en què una quarta part dels casaments tenen algun cònjuge vidu, especialmente dones (les vídues acaparen un 8'3% de la población contribuent). Això fa que la distància entre casaments successius sigui notablemente breu (6,3 anys de promig els nois i 7,9 les noies). Pel que fa a les migracions, cal que dir que són base fonamental del vital creixement demogràfic de la ciutat. Arriba a Lleida un gran nombre de nois a la recerca de treball i amb disponibilitat de casar-se, provinents de l'entorn rural proper, principalment de les veïnes terres aragoneses i del radi pròxim de les terres catalanes, i del sud de França (Pirineus, Provença, Gascunya, Llenguadoc). En aquest sentit, cal remarcar que almaenys una cinquena part dels nois que es casen a Lleida al Cinc-cents són francesos. Fins aquí, els principals comportaments demogràfics. Cal veure, en primer lloc, com tota aquesta gent s'incardina en una organització de classes. Dos grans blocs constituyesen la población lleidatana. Primer, unes classes dominants de definició ambigüa, integrades pels tradicionalment privilegiats (nobles i clergues) i per ciutadans (alta administració, lletrats, metges i grans comerciants). Són aproximadament un 20% del total; són profundament endogàmics pel que fa a les seves relacions i no deixen en cap cas la porta oberta als foranis. A un segon nivell es troba la gran majoria dels lleidatans, on destaquen els pagesos (50%) i els menestrals (25%), activitats ambdues que gaudeixen d'una situació d'estabilitat basada en la lenta recuperació econòmica. El pes de la transmissió de l'ofici marca pauta en la manera com trien parella en el moment de casar-se. En aquest grup podem trobar ocupats i aparellats a la gran majoria dels forasters que arriben a Lleida. A més, es pot constatar la presència d'un reduït sector de serveis i un encara inexplorat món de la marginalitat. Tota aquesta gent marca pejtades en la configuració de l'espai urbà. Lleida és una ciutat marcada pel pes del principal sector productiu: l'agricultura. El recinte emmurallat es caracteritza per la presència d'una clara aglomeració central (la parròquia de Sant Joan) i per la progressiva expansió cap a la perifèria per causa de l'auge humà. Aquesta dualitat reflectéis a més una apropiació classista de les zones amb més vialitat. El centre és el lloc de residència de les classes dominants i el nucli on s'acumula tota l'activitat comercial, mentre que les successives perifèries donen primer habitatge a la paresia i segon als nou vinguts i als més desposseïts. En síntesi, l'evolució demogràfica de la ciutat de Lleida al segle XVI posa en evidència la realitat d'un moment de creixement sòlid dels recursos humans, cosa amb implicacions posteriors, i reflecteix les característiques habituals de les demografies pre-capitalistes europees.